Blog de MERCE TRAVESET

EL NOU PARADIGMA EMERGENT I L´EDUCACIÓ

Mercè Traveset Vilaginés

S'enfonsen les certeses : La fisica quàntica

Niels Bohr estava convençut que els qui no s'escandalitzen en sentir parlar de física quàntica no l'han entès. La física quàntica va néixer les primeres tres dècades del segle passat i té el privilegi de ser una disciplina científica complexa, paradoxal a nivell filosòfic i la més carismàtica a nivell popular. 

D'una banda, la física quàntica promet donar-nos resposta definitiva a una de les qüestions clau que a través dels segles han guiat la història del pensament: quin és la naturalesa última de la realitat? en què consisteix en últim terme el món? D'altra banda, la física quàntica posa en dubte bona part dels pressupostos i conviccions que ens guien quotidianament.

El progrés científic, fins ara buscava certeses tangibles, sobre la realitat. Aquí ja no: les antigues certeses es dissolen en un oceà de probabilitats i entitats intangibles “Va ser com si el sòl que ens sostenia s ´hagués esfumat i, en absència de tot fonament sòlid, res pogués erigir-se, va dir Einstein del naixement i desenvolupament de la física quàntica, a la qual ell mateix va contribuir decisivament. Però el físic que va liderar l'aventura d'endinsar-se al món quàntic no va ser Einstein sinó Niels Bohr, el danès en honor del qual  es va batejar com a interpretació de Copenhague, la qual va ser durant més de mig segle, la brúixola més habitual per intentar orientar-se en aquests laberints. La veritat és que la majoria de físics es concentren en el dia a dia del càlcul o del laboratori i no donen massa voltes a les paradoxes que emergeixen al seu voltant. Però les paradoxes estan aquí i qüestionen radicalment la nostra percepció habitual de la realitat.

Una de les claus de la ciència moderna és la cerca d'elements fixos i indivisibles que, en combinar-se, donaran lloc a la multitud d'éssers que trobem en la nostra experiencia, el món sencer... En 1911, el model atòmic de Rutherford va proposar la coneguda estructura d'electrons al voltant d'un nucli central. Després es va descobrir que els protons i neutrons que componen el nucli resulten al seu torn de complicades combinacions d'altres partícules menors, com els quarks (terme que el físic i lingüista Murray Gell-Man va treure del Finnegans Wake de Joyce: “Three quarks for Muster Mark!”). Les partícules elementals, lluny de ser cada vegada més elementals, són cada vegada més nombroses i complexes, 
L'electró pot trobar-se en un lloc de l'àtom i reaparèixer en un altre, com per art de màgia: “No existeix tal cosa com una partícula amb un camí ben definit”, sentenciava Bohr, qui afegia que “les partícules materials aïllades són abstraccions: les seves propietats només es poden definir i observar en la seva interacció amb altres sistemes”. Amb tot això no només s'esfuma la idea que hi ha elements últims que componen la realitat, sinó que es posa en qüestió que existeixi una realitat objectiva, prèvia i independent de l'observador. 

Segons Einstein, “és bàsic, per a la física, creure  en un món real que existeix independentment de qualsevol acte de percepció”. Einstein creia fermament en una realitat objectiva, independent de l'observador. Al cap i a la fi, Plató i Aristòtil, Galileu i Descartes, Newton i Kant, totes les grans llumbreras europees s'havien apropat d'aquesta manera a la realitat. Kant, per exemple, pensava que darrere dels fenòmens observats jeu una realitat objectiva a la qual no podem accedir. En canvi Goethe, una generació més jove que Kant, ja afirmava: “No busqueu res darrere dels fenòmens: ells mateixos són la teoria”. En la física quàntica, darrere dels fenòmens no hi ha res: “no hi ha fenomen que sigui fenomen si no és un fenomen observat”, afirmava Niels Bohr i reafirmava John Wheeler, el físic que va donar nom als forats negres

Tot això ens porta més enllà del realisme clàssic, cap a un realitat posmaterialista i un univers participatiu,  un camp de moltes possibilitats en el qual no estem separats del món i en el qual les decisions i expectatives de l'observador condicionen l'observat decisivament. Wheeler també creia que les revolucions relativista i quàntica aviat hauran de ser completades amb una revolució més radical. En el nostre context de crisi sistèmica, la física teòrica, la ciència que més s'apropa al nucli de la realitat, demana també un canvi de perspectiva.
         “Potser el nostre cervell sigui un ordinador quàntic" Sonia Fernandez Vidal -Física qàntica

 Nivells de Consciència i   Educació

Els físics estan descobrint que la informació s´extén fins i tot més enllà de la ment de l´esser humà i de tota la humanitat. Ervin Laszlo en el seu llibre “el universo in-formado” planteja algunes de les hipòtesi científiques actuals: 

Els universos paral·lels: les particul.les observades están en un dels seus possibles estats, diu i no es posible predir en quin dels seus estats estarà. 

L´observador selecciona el camí del seu univers particular entre les múltiples possibilitats. L´univers és hologràfic, tota la informació d´un univers queda incrustada en la seva perifèria i en les seves parts.

Els últims descobriments de la física quàntica ens presenten la possibilitat que tota vida existeixi en una dinàmica relació de cooperació, tota la matèria existeix en una xarxa quàntica de connexió i un ésser viu és en el seu aspecte més elemental, un sistema d'energia que participa amb el seu entorn en una constant transferència d'informació.

La connexió és l'espai entre les coses, no existeix res aïllat, el vincle és inseparable i irreductible, en aquest espai intermedi resideix la clau de la vida. L'impuls més bàsic de la naturalesa no és la lluita per la dominació sinó un irreprimible impuls de totalitat.

Aquesta perspectiva revela que l'univers no està format per matèria suspesa en l'espai, sinó per energia. L'univers és una integració de camps d'energia interdependents que estan immersos en una complicada xarxa d'interaccions ( Lipton, p. 137)

La  ment subjectiva influeix en el comportament de la matèria i l'energia.

La realitat està feta de pensaments, ells la construeixen.

Cada pensament és com una teranyina, una matriu d'informació. Els àtoms i partícules no són objectes materials, són fluctuacions d'energia i informació. El que la ciència està demostrant és que quan canvies el camp magnètic canvies l'àtom, nosaltres estem fets d'àtoms.

Qualsevol canvi es reflecteix en tot el sistema, si sents por, això genera una freqüència molt densa, canviem el camp magnètic i literalment estem alterant la nostra realitat física. El món tal com el veiem és solament una possibilitat dins d'un infinit camp energètic amb infinites freqüències vibracionals.

No existeix l'univers sense nosaltres, ja que som nosaltres observant el món els qui vam crear aquest univers participatiu.

Nosaltres estem creant el món mentre el recorrem. L'observador allà on explori, crea, la consciència emana a través de nosaltres i transmutem la realitat amb les nostres imatges.

Si apaguem el nostre cervell i solament absorbim la informació dels mitjans de comunicació o dels nostres respectius sistemes, llavors la creació ja no és nostra, sinó d'algú més, estem sent usats o quedem implicats.

Matèria és el vincle existent entre aquestes minúscules partícules, i el camp de fons que tot ho crea, tota matèria depèn d'una connexió amb aquest fonamental camp d'energia per aconseguir donar la sensació de substància sòlida i estable.

L'observador /observat (Young, experiment doble escletxa) va intentar desenvolupar una teoria del camp unificat: El que semblava transformar alguna cosa potencial d'una partícula subatòmica en alguna cosa sòlida i mesurable era la participació de l'observador, quan els científics miraven d' aprop la partícul.la llavors es col·lapsava en un estat particular, això mostra com l'univers és una empresa conjunta entre la consciència de l'observador i l'observat, o el que és el mateix que es requereix la presència de l'observador per fer realitat allò que observa.

El que dóna realitat a qualsevol cosa és el vincle alquímic entre l'observador i l'observat. Solament hi ha un nosaltres en transformació constant. Com és possible això en el nostre cervell?

Percebre el món no és un assumpte individual sinó que és un circuit neuronal compartit. Durant la majoria de les nostres interaccions no hi ha un agent i un observador, tots dos es modifiquen, traduïm tot en el nostre cos com si es tractés de la nostra pròpia experiència.

Això sembla mostrar que l'acte de veure estableix un vincle, una complexa barreja de les teves accions i emocions i les meves.

Ara ja sabem que l´ èsser humà  està cons­tituït per una xarxa immensa de complexitats neuronals - sensorials - psíquiques - socials i espirituals que s´estan afectant continuament. Tant la física moderna, com la neurociència i la biologia per citar només alguns camps de la ciència mostren descobertes que van en aquesta direcció.

La visió de sistemes en connexió ens dona una amplitud panoràmica, però ens calen instruments per accedir a la profunditat i complexitat de les diferents realitats  i universos que ens habiten. Som creadors i constructors d´universos.

 El gran repte és com incloure aquesta multidimensionalitat a l´educació impulsant  la construcció de noves formes de relació entre els coneixements i els individus, obrint camins que potencíin  la cons­trucció del pensament complex, enfront del reduccionisme de l’educació actual, la integració del diferent i la comprensió del món des d´una perspectiva de interrelació i responsabilitat compartida. Com afavorir la construcció de la pròpia subjectivitat a partir del desenvolupament d'una sèrie de competències que   ajudin a conèixer-se a si mateixos i a  interpretar i transformar  el món en el que viuen.  Un curriculum multidimensional i transdisciplinar significatiu que ens ajudi a agraïr el passat,  i allò sagrat que porta a l´ànima cada persona, gaudir del present i obrir-nos al futur amb éxit..

Aquesta Educació inclou  la raó i a la intuició, escolta el cos, les emocions, els sentits i significats de cada persona, es creadora d´una xarxa de nous sabers  i implica la comprensió  d´una realitat interconnectada i complexa.

La Pedagogia Sistèmica Multidimensional  posa  la mirada   en el desenvolupament de la consciència, la interioritat i la complexitat de dimensions vinculars transgeneracionals,  intergeneracionals  intrageneracionals i interpersonals i com la inclusió d´aquesta informació 

omple de sentit l´aprenentatge i vincula el ser, pensar, sentir i fer.

El nostre llibre us presenta els fonaments i algunes eines de com fer-ho.